25 d’abril 2007

300


M’agrada el cinema però no em puc considerar cinèfila. El motiu és, bàsicament, que no en tinc ni idea. Però sí que m’agrada comentar les pel·lícules que he vist amb les amigues a l’hora del te. I això és el que em disposo a fer.

L’altre dia, la meva bona amiga Gladys em va suggerir, per enèssima vegada i ja amb un to més autoritari, que anés al cine a veure 300.

Vaig optar per una sessió matinal, una bona decisió: a tres quarts menys cinc de dues la sala era per a mi sola. Això em va estalviar les males mirades que hauria hagut d’aguantar en acabar la bufanda de ganxet que havia començat amb “Cartes desde Iwojima”.

Sempre m’han agradat les pel·lícules bèl·liques i/o històriques per la munió d’extres i figurants masculins amb què compten. L’estadística garanteix que, almenys un o dos, se’ls pugui qualificar d’obsequi a la vista. A 300 aquesta estadística es desborda i sospito que es deu al conegut teorema d’Aragorn, que formula:

“Com més ronya, suor i brutícia... millor.”

Les hores de gimnàs també hi ajuden. No se us acudeixi buscar els actors del repartiment al google... els mitja-nena repentinats que apareixeran no són els nostres herois espartans. Se salva en Gerard Butler, en Leònides, que està guapo amb faldilla i tot. Vegem-ho.


Butler és un jove d’heterogènia filmografia que barreja relats d’èpic cartró-pedra amb films que per ser una pel·li porno només els falta el sexe, com Dràcula 2000 que, evidentment, va emetre Antena3 un dissabte d’estiu a la tarda. Pel que fa al 2004, es va transformar en El Fantasma de l’Òpera, aquella intensa i entretinguda pel·lícula de nauseabund doblatge.

Tant el tímid habitant de l’Òpera de París com en Leònides, són personatges amb capa que criden. Els dos prou ben interpretats com per resultar interessants... però amb una pega que no puc estar-me d’esmentar: dentetes de conill. Sí, tenir les dues incisives del davant més llargues que les altres. Sí, tothom pot tenir la dentadura com vulgui o pugui... però, precisament, qui es passa no sé quants mesos al gimnàs ni quantes hores a maquillatge, no es pot posar una petita pròtesi dental per reafirmar la seva autoritat?


Preneu una galeta de canyella i feu l’esforç de visualitzar-ho. Sense ser experts en fisiognomia, podem apreciar que, així com els clotets i les galtones, les dents de conill en un rostre són sinònims de simpatia. Bugs Bunny no és només simpàtic perquè és un conill. Té dents de conill. I Bugs Buny ha de ser simpàtic. Pipi lanstrum ha de ser simpàtica. Però El Fantasma de l’Òpera no pot ser simpàtic. I el rei d’Esparta, menys!

De fet, la veritat és que si l’únic que tinc per queixar-me és la cintura de vespa del llop i els atributs dentals de Gerard Butler, és bona senyal. 300 és una pel·lícula amb poc argument, ni falta que fa. El còmic amb una festa de tinta, personatges, colors, contrallums i composicions agosarades que el fan excepcional. La pel·lícula és un espectacle per als sentits. La fotografia, la música, el vestuari, les coreografies, l’anatomia d’en Gerry i els altres 299... tot contribueix a que surtis entusiasmat, amb ganes de més... o si més no, com li va passar a la Gladys, amb ganes d’anar al gimnàs.



23 d’abril 2007

Un te amb la tia Màrgaret


El meu nom és Màrgaret Wilcox però, malgrat no tenir germans ni germanes, tothom em diu Tia Màrgaret. Poseu-vos còmodes i , si us plau, preneu una galetona... o el que vulgueu.