Ojos que no ven...

Visto que hay gente capaz de recorrer media península para venir a tomar el te con nosotros, pasaré a utilizar la llamada lengua del imperio por deferencia a nuestros invitados de la meseta. ¿Una galletita?

Youtube me tiene hechizada. Empecé con una receta de pastel de zanahoria cortesía del Chef Jasón hasta que, tras sucesivos enlaces, me encuentro viendo el vídeo musical(?) de una tal Avril Lavigne, una niña bastante maleducada que parece ser modelo a seguir entre las más jóvenes... entre taco y taco, supongo.

Avril, un personaje totalmente prescindible... no como su cinturón a cuadros, que mi mente retuvo durante semanas hasta que opté por hacerme con uno. Pese a mi dominio avanzado de la calceta, no logré fabricarme uno igual. Y no me atrevía a preguntar en la boutique de mi barrio, donde lo más chic que había comprado era unas enaguas de encaje color visón.

Hortensia, que es más cosmopolita, me recomendó Claire's, una tienda de complementos donde algunas púberes cuarentonas y las adolescentes más atrevidas se dejan la paga semanal. No tardé en encontrar mi objeto de deseo. Finalmente, tomé dos para poder rodear mi cintura modelada a base del te -y sus correspondientes pastitas- de cada tarde. Satisfechas las primeras necesidades, prosiguió la exploración de la tienda: Alhajas en Tecnicolor. Del dorado-latón a ácidos fluorescentes, Claire's es el tesoro escondido de un pirata radioactivo.

Un complemento que tampoco podía faltar en Claire's eran las gafas de sol. Me llamaron las de policía de Oklahoma, las de tonadillera de presunto incógnito y las de abejorro verbenero ... pero fueron otras las que me paralizaron. Desconcierto, no eran de sol. Y Claire's no es una óptica. Efectivamente, sin graduar... allí estaban, unas rojas y otras negras. De pasta, como las que lleva Gladys hace 40 años.

Mi cerebro tardó unos dos minutos en recuperar su riego sanguíneo: ¿Por qué no celebrar la ausencia de dioptrías con unos bonitos ojos desnudos? Si no están graduadas¿por qué hay cristal? ¿Quién las compra?
¿Es realmente necesario? ¿O es que, hoy en día, son algun críptico símbolo de cierto status social y/o intelectual?

Resulta verdaderamente inquietante... en mis tiempos el que lucía gafas de pasta era el que más recibía, y cuanta más pasta, más recibía. Qué tiempos aquellos.

300

M’agrada el cinema però no em puc considerar cinèfila. El motiu és, bàsicament, que no en tinc ni idea. Però sí que m’agrada comentar les pel·lícules que he vist amb les amigues a l’hora del te. I això és el que em disposo a fer.

L’altre dia, la meva bona amiga Gladys em va suggerir, per enèssima vegada i ja amb un to més autoritari, que anés al cine a veure 300.

Vaig optar per una sessió matinal, una bona decisió: a tres quarts menys cinc de dues la sala era per a mi sola. Això em va estalviar les males mirades que hauria hagut d’aguantar en acabar la bufanda de ganxet que havia començat amb “Cartes desde Iwojima”.

Sempre m’han agradat les pel·lícules bèl·liques i/o històriques per la munió d’extres i figurants masculins amb què compten. L’estadística garanteix que, almenys un o dos, se’ls pugui qualificar d’obsequi a la vista. A 300 aquesta estadística es desborda i sospito que es deu al conegut teorema d’Aragorn, que formula:

“Com més ronya, suor i brutícia... millor.”

Les hores de gimnàs també hi ajuden. No se us acudeixi buscar els actors del repartiment al google... els mitja-nena repentinats que apareixeran no són els nostres herois espartans. Se salva en Gerard Butler, en Leònides, que està guapo amb faldilla i tot. Vegem-ho.


Butler és un jove d’heterogènia filmografia que barreja relats d’èpic cartró-pedra amb films que per ser una pel·li porno només els falta el sexe, com Dràcula 2000 que, evidentment, va emetre Antena3 un dissabte d’estiu a la tarda. Pel que fa al 2004, es va transformar en El Fantasma de l’Òpera, aquella intensa i entretinguda pel·lícula de nauseabund doblatge.

Tant el tímid habitant de l’Òpera de París com en Leònides, són personatges amb capa que criden. Els dos prou ben interpretats com per resultar interessants... però amb una pega que no puc estar-me d’esmentar: dentetes de conill. Sí, tenir les dues incisives del davant més llargues que les altres. Sí, tothom pot tenir la dentadura com vulgui o pugui... però, precisament, qui es passa no sé quants mesos al gimnàs ni quantes hores a maquillatge, no es pot posar una petita pròtesi dental per reafirmar la seva autoritat?


Preneu una galeta de canyella i feu l’esforç de visualitzar-ho. Sense ser experts en fisiognomia, podem apreciar que, així com els clotets i les galtones, les dents de conill en un rostre són sinònims de simpatia. Bugs Bunny no és només simpàtic perquè és un conill. Té dents de conill. I Bugs Buny ha de ser simpàtic. Pipi lanstrum ha de ser simpàtica. Però El Fantasma de l’Òpera no pot ser simpàtic. I el rei d’Esparta, menys!

De fet, la veritat és que si l’únic que tinc per queixar-me és la cintura de vespa del llop i els atributs dentals de Gerard Butler, és bona senyal. 300 és una pel·lícula amb poc argument, ni falta que fa. El còmic amb una festa de tinta, personatges, colors, contrallums i composicions agosarades que el fan excepcional. La pel·lícula és un espectacle per als sentits. La fotografia, la música, el vestuari, les coreografies, l’anatomia d’en Gerry i els altres 299... tot contribueix a que surtis entusiasmat, amb ganes de més... o si més no, com li va passar a la Gladys, amb ganes d’anar al gimnàs.

Un te amb la tia Màrgaret

El meu nom és Màrgaret Wilcox però, malgrat no tenir germans ni germanes, tothom em diu Tia Màrgaret. Poseu-vos còmodes i , si us plau, preneu una galetona... o el que vulgueu.